Targeta de presentació: Hans van Manen

Nota personal: Estic de trasllat, i per tant no he pogut dedicar el temps que voldria a una entrada de bloc així més completa, que vulguis que no porta més feina que enganxar quatre vídeos a un text aproximat… que és exactament el que pretenc fer avui... en fi.

Avui presento a Hans van Manen, personatge sobre el qual escriuré sovint, bàsicament perquè li dedicaré el treball de fi de Màster i per tant es convertirà en el meu segon company de llit fins a juny… I vist que no seria el coreògraf més conegut per sota els Pirineus, no estaria de més introduir-lo per fases.

Hans van Manen és un dels tres coreògrafs més importants dels Països Baixos. No d’ara, no del segle XX, sinó de la història, i això encara ho fa tot plegat més fascinant: Abans d’ell (i dels seus contemporanis, s’entén: Sonia Gaskell i Rudi van Dantzig etc.) a Holanda no hi havia panorama dansístic. Ni tradició. Ni tant sols - atenció!!! - un repertori folklòric més enllà de la dansa dels esclops. Com diu el refrany: the dutch don’t dance. 

Per mi, en vista que avui els mateixos Països Baixos són un dels centres mundials de creació de més prestigi en l’àmbit que ens ocupa - sigui del tipus que sigui - l’interès de la figura de van Manen s’eleva a la mil. El seu i el de tot el que l’envolta: d’on ha sortit tanta efervescència? En 40 anys! Quins lligams hi ha entre cultura/història/sociologia i el seu fruit sobre l’escenari? Què fa el panorama holandès tant interessant i què han aportat persones com van Manen i companyies com l’NDT – de la qual ell va ser cofundador i primer coreògraf resident – a l’avenç de la poètica de la dansa i els seus recursos a nivell holandès i a nivell mundial? 

Són tot de preguntes que no puc respondre de moment per falta de temps i – no ens enganyem – coneixement, però tot arribarà. De moment, us deixo amb tres fragments seus a mode de targeta de visita, a veure si generen expectativa pels articles a venir. Amb tots vosaltres... Hans van Manen.

- Twilight,de 1972. Estrenada tal qual es veu al vídeo, en exterior i sobre música de John Cage, i amb aquests dos intèrprets: Alexandra Radius i Han Ebbelar, parella de ballarins que són un mite a Holanda i que mereixerien un article a banda. Va ser una peça clau per ell, i la va idear com una mena de tour de force per si mateix i pels dos ballarins: és una coreografia extremadament exigent a nivell físic - fixeu-vos en els talons d'ella, e.a. Era com dir: compte, que a Holanda hi ha nivell i innovació.     

- Déja vu, de 1995. Feta per la NDT II, companyia jove, i on es veuen a grans trets molts deles elements que acabarien sent característics del seu "codi" o estil. Entre mi lectures, déja vu no deixa de ser un concepte irònic per un home que responia així als crítics que li deien que ja li havien vist tot... és un personal favourite meu, sobretot per la càrrega dramàtica, que es troba en el GEST i no en la sobreactuació o el personatge. És una càrrega que es troba en el moviment abstracte, i per contradictori que soni, és d'una bellesa molt clara, concreta, neta, musical.... és molt potent, i cadascú que en faci el que vulgui.  

- Squares, de 1969. Minut 2:10 i 7:55 elvídeo. Per aquesta peça sobre música de Satie la crítica li va donar el nom de "Mondriaan de la dansa". Per qui vegi tot el vídeo, és un exemple de la diversitat de peces que abarca la seva creació i del sentit de l'humor que el caracteritza. M'encanta la idea de Sticky Piece, en què dos ballarins ballen en vestuaris de velcro... boníssim!