Reflexió personal

Reflexions per començar l’any....

En una època tant incerta com la que vivim, hi ha moments en què em pregunto quin rol juga l’art – i la dansa – en el moment present.

Es parla de desencís. De desencís amb la política, amb el sistema. Jo aniria encara una mica més enllà: També hi ha un desencís amb la idea de lideratge; com una pèrdua de fe en la idea que en cas de trobar una alternativa – que bé que n’hi ha d'haver – existeixi algú de confiança que la pugui dur a terme. Hi ha un desencís, finalment, amb la figura d’autoritat entesa en el seu sentit d’acció. No confiem ni en nosaltres mateixos.

M’aventuro a pensar que en l’inconscient col·lectiu hi subjau una sensació de corresponsabilitat, de saber en allò més profund que res és tan senzill com donar la culpa de tot als bancs o al sistema. A una ampla majoria ens agrada, el capitalisme. Podem demonitzar els polítics tant com ens doni la gana, però vivim en un país on el trepa és una figura social d’èxit, i on el mateix sistema està construït sobre la recerca de dreceres o trampes per saltar-se les barreres legals que ell mateix es va col·locant per protegir-se de si mateix, etc..... És esgotador. 

Qui està disposat a agafar el timó per reconduir/resetejar? I més important encara: qui li donarà suport? Al moviment del 15-M va quedar clar que es tractava només d’això, de moviment. De moure’s, com un eixam d’abelles emprenyades que hagués repudiat la reina. Alguns volien canviar-ho tot, d’altres no, i tots estàvem embriagats per aquest fer bullir l’olla. Quan va arribar el moment de passar l’acció, per això, les abelles ens vam començar a picar entre nosaltres: Ni de lluny es va arribar a un acord sobre el grau o la mesura o la via del canvi, i la possibilitat que hi hagués algú que prengués el lideratge ja no es va ni arribar a plantejar. 

Joan Colomo

No és estrany, per això. Ja fa temps que termes com la postmodernitat i la globalització ens governen, i això té unes conseqüències molt clares que es poden endevinar, per exemple, en el món de l’art: Fragmentació, polifonia, heterogeneïtat, desestructuració. Ja res és cert, ni absolut, però tampoc original ni nou. Superades les etiquetes, avui ja res és diferent perquè ja fa molt que la diferència és la llei. Qui, en aquest ambient, gosaria tenir més que una veu pròpia? Crear escola? Liderar?  

La música catalana d’avui em serveix d’exemple. Manel, els Amics de les arts, Antònia Font, La Iaia, Joan Colomo, El Petit de ca l’Eril, Mazoni... hem tornat a les petites coses. El format és petit, però és que a més a més la majoria de les cançons parlen de petites coses. No són cançons al servei d’una ideologia, però tampoc obertament al servei de la mobilització social – com ho estaria Obrint pas, per comparar. Volen ser cançons, i prou, com si fos l’única manera noble avui en dia d’utilitzar un micròfon o pujar a un escenari.

Quart Primera

Jo vull pensar, per això, que aquest minimalisme temàtic amaga una rebel·lió més gran. “Si no tens res a dir, serà millor que callis” em deien de petit. Doncs una mica això: Ja no ens creiem res, ni a nosaltres mateixos, i el que ens queda per tant és recordar les petites coses, la innocència perduda, i les cançons senzilles. Sense pretensions. Aquests grups i cantautors – cadascú per separat – esdevenen així l’expressió més clara i honesta d’aquest desencís amb el sistema, amb tota veu més alta que les altres, i amb tota veritat absoluta en un món tan fragmentat que ja no les tolera.

Això és el que jo vull pensar, i cançons com la de Joan Colomo o de Quart Primera que he posat d’exemple em donen la raó, en tant que fan servir un format senzill per denunciar calladament la letargia que ens domina a tots, en primera del plural. No són cançons i prou per més que vulguin i apunten, abans que res i per començar, a un exercici de reflexió sincera de cadascun de nosaltres – i per tant a una reflexió col·lectiva.

En dansa aquesta individualitat fa temps que és norma. Potser per oblidada, potser per abstracta, potser per universal; la dansa a casa nostra ja fa temps que viu desvinculada de la localitat. La dansa – excuseu-me que generalitzi – viu a Catalunya en un ambient d’Erasmus permanent, per dir-ho així: plena d’intercanvis, de moviment, d’èxodes i retorns, de cosmopolitisme i camins individuals, però a la vegada desvinculada de l’esdevenir del dia a dia i de la vida del mercat de barri.

Avui, però, la crisis no és local, és universal, i això posa a la dansa contra les cordes. Ja no s’hi val a dir que aquesta no és la nostra guerra. Si en dansa ja fa molt que tothom es mira el melic propi, la permanència d’aquesta dispersió desconnectada del seu temps corre el risc de ser vista com una perpetuació del Walhalla postmodern, com una expressió més de la pèrdua de rumb de tota la societat. Aquí no hi ha com en la música possibilitat a segones lectures, a una interpretació en positiu del no-parlar-de-res. Perquè això no suposaria per la dansa a casa nostra un canvi de tendència, sinó un más de lo mismo sense pena ni glòria. En un moment en què al centre del debat no ja artístic sinó social es parla tant de MOVIMENT seria una llàstima que la dansa, que hi està tan lligada per més o menys que ens agradi, en quedés al marge.

espectacle Birds with skymirors, de Lemi Ponifasio

La sort, per això, és que comencen a destacar ESPAIS on es fomenta la connexió de la creació en dansa amb altres àmbits de la societat o del pensament contemporani. Cal començar pel Mercat de les Flors, encara que sigui per portar Lemi Ponifasio - un dels coreògrafs que més reflexió i recolliment proposa - i per la col·lecció editorial, encapçalada pel manifest sobre les tendències i possibilitats presents titulat “Exhaurir la dansa” d' A. Lepecki.

Altres exemples: l’Associació de Dansa Independent LA PORTA. O l’espai NunArt a Gràcia. O el fet que guanyi gradualment en pes l’Associació de Professionals de la Dansa a Catalunya: que guanyem en estructura. 

Són espais on s’advoca perquè sorgeixin dinàmiques noves, però – Al·leluia! – no només noves per més originals o noves per més intenses, abstractes o personals, sinó noves per connectades amb el temps que vivim.

Es podria dir que la gent del món de la dansa té molt camí fet en això de moure’s amb una ceguera relativa. A no saber exactament on va, a anar buscant a través de l’experiència la concreció/fisicalització d’una idea, d’un recorregut, un tema o un objectiu no descobert/definit del tot. Seria una oportunitat perduda no connectar aquesta experiència a la ceguesa, a l’abstracció que domina avui aquest moviment major, aquest desencís social que no sap on va i que tendeix també i com hem vist en la música a mirar-se al melic a l’espera de concreció.

La dansa podria ser un catalitzador de molts sentiments en aquest context tan pròxim al seu hàbitat i – qui sap – ajudar així a la resta a conduir la deriva cap a formes més concretes de resolució. 

LINKS!!

LA PORTA:

http://laportabcn.com/ca

EL MERCAT

http://www.mercatflors.cat/

NUNART

http://www.nunartbcn.com/

APDC
http://www.dansacat.org/